WitAhir, quan vaig rebre el guardó que concedeix el COM, al millor disc de folk per MARE VOSTRUM (PICAP, 2015) vaig dir aquestes paraules: ‘si veieu per terra fent tombs alguna cosa, no és una cançó improvisada, és el meu cor que crec que d’un cop a un altre se-n eixirà del meu pit’. Tant fort em bategava que em feia mal i por…cadascú patim d’uns dolors.
Però el que volia haver dit era açò que segueix:
M’agradaria pensar que tots els que estem ací esta nit anem a una, a partir d’ara, i a més, sense excusa.
Que el COM arribe a la desena edició , amb aquestos premis que cel.lebrem esta nit, no és casual ni s’ha produït de sobte, com una espontània creació, inesperada. Hi ha hagut gent amb nom i cognoms que han estat tenint cura d’eixa llavor: músics novells i històrics, ideòlegs, periodistes…perquè germinara, vetlant nit i dia fins que començara a treure l’ull i d’ahí una tija feble però decidida a tirar endavant i que aconseguira, després de passar inclemències de tota sort, treure una primera flor.
Els premis del col.lectiu Ovidi Montllor es celebren esta nit al Palau de la Música de València, portes que sempre haurien d’haver estat obertes per al món sencer, com no, i també per a tots els valencians i la música en valencià. Ara tenim la flor, ací la teniu oberta exultant, fermosa, mostrant-se abellidora, cridant a la fecundació. Espere que ara no li isquen massa pretendents que vullguen endur-se encara que siga, a mossos, algun pètal, de record. Ara que tenim la flor som tots, tots els que estem ací, padrins. A vore si tots plegats, aconseguim fer que madure amb salut a doll perquè d’ella surten moltes espores que arrelen en esta terra i criden a noves flors fent d’aquesta tonga de terra seca una praderia immensa on done gust eixir a prende el sol.
Encara queda molt per fer i, des d’ací veig molt homes i dones, fornits i joves, i valents. Arromangueu-vos i al solc, perquè ací hi ha feina per a tots: polítics, institucions, músics, periodistes, associacions, amics i parents d’aquesta causa nostra.
10 anys del COM, 20 anys des que Ovidi se n’anara de vacances i 25 anys que cel.lebra una servidora, amb aquest disc que ara premieu, Mare Vostrum, la seua trajectòria professional. Fa 25 anys, i també era tardor.
Amb Mare Vostrum he volgut fugir de donar importància personal al treball, per això no hi ha una fotografia a la portada de ‘la cantant’. Però darrere de eixa portada, amb un senzill cel sobre mar, hi ha un entramat de complicitats, dèries personals, reptes i cabòries, inclús exorcismes, catarsi i malsons, de dos grans i potents fecundadors: Jota Martínez, d’una banda, què des de fa més de vint anys treballa en recuperar la iconografia musical medieval arreu de la Península Ibérica i del País Valencià, concretament, en els últims anys, i tornar-la a la vida. Instruments musicals que han passat del paper on els deixaren dibuixats, il.luminats, els copistes d’antany, o la pedra on els inmovilitzaren i inmortalitzaren en les façanes de les esglèsies i catedrals, les arquivoltes i artesonats d’edificis religiosos i civils què treballaven destrament els ciselladors. Compositor dil.ligent, arranjador que respecta i es mira el mosaic de riques tradicions que composen la nostra geografia compartida i un company de viatge que m’estime. I d’altra banda, què si un és l’ànima, l’altre és el cor: Abel García, aplicat a la interpretació dels instruments de corda polsada de la Mediterrània Oriental, agafant tota la herència antiga de la que son hereus i duent-la una passa endavant, …una o dos. La Tradició, ja s’ha dit i s’ha cantat, per dalt i per baix i als museus sonors és una inestimable exposició…però cal evolucionar, amb saviesa i intel.ligencia, tacte i respecte a l’engròs. Només així aconseguim ‘sintonitzar-nos’ amb el temps que ens ha tocat viure, amb els seus codis, el seu batec. D’això és un mestre Abel, fusta nova per a este vell vaixell.
Després de 25 anys de trajectòria professional…les coses comencen a prendre sentit i nítidament es defineixen amb les seues exactes proporcions. Aquesta ‘vella barca’ que ha dut els tresors de la seua terra, com la nostra llengua, arreu del món ha passat mitja vida replegant d’ací i d’allà, altres tresors, i ara li pesen massa, cal alleugerar el pes per a mamprendre altres travesies…he dit vella, no he dit cansada ni amb manca d’alè i il.lusió. Mentre el vent bufe en eixes veles hi haurà un motiu de viatge nou. Per això el Mare Nostrum ja no és nostre…és per vosaltres, per a sempre…per això Mare Vostrum.
Tot te nom i cognoms: causes, nobles idees, treballs, alts pensaments…aquest disc i aquest premi que ara rep també. Però jo, nosaltres, partirem i les marques de la nostra barca en la sorra que s’endinsa en l’aigua les esborrarà qualsevol ona, dolçament. I quan ja no queden empremptes en la sorra, ni ningú recorde els nostres noms, la mar seguirà ahí, eterna.
Moltes gràcies a la companyia, Picap, que ha cregut en el meu projecte
i als millors músics que han col.laborat en aquest disc: Jota Martínez, Abel García, Sacha Gotowstchikow, Eduard Navarro, Andrés Belmonte & Rosa Sanz.
