[cat]
Arribe de nou a Còrdova. Tantes vegades s’han dirigit els meus passos cap a aquesta ciutat que ja és més que familiar. La visite com es visita a algú a qui s’ha volgut molt, a qui li uneixen records d’una vivència estreta, d’un temps passat en comunió. Em reben els carrers i places fistonades de tarongers que comencen a voler donar a entendre a l’aire la primavera.
La blanca flor del taronger comença a entrar en aquesta última fase abans d’obrir-se al món i d’oferir-se humil i plena als nostres sentits. Ens regala la vida molt més del que poguérem albirar en somnis.
Camine a poc a poc, intentant robar-li temps al temps. Però els meus desitjos no són ordres per a aquest ordre de coses que ens superen, aquest Univers que té les seves raons i el seu sentit, encara que siga poques vegades entès per nosaltres. L’església de la Magdalena s’obre puntualment per donar pas al nostre concert. S’omplen els bancs en aquesta XVIII edició del festival dedicat a les tres Cultures d’un públic espectant, fidel al cicle, sensible i respectuós que espera amb el cor a les mans.
Hi ha un home que plora, assegut en un banc, mentre escolta el concert duguent a la mà un mocador. Qui sap quina pena fa que sotsobri la seva ànima i porte els seus ulls i les seves llàgrimes en aquesta fràgil barqueta. Imagine que aquest home plora el que tots hauríem d’haver plorat i està purgant els pecats i les culpes de la Humanitat sencera. I jo em sume al seu dolor, cantant en una explosió de content perquè’ Una gota d’alegria pot dissoldre un oceà de pena’,
Acabat el concert tornem a tancar els nostres cors i els portatrajes i, com per art de màgia, estem davant una taula que mostra les més exquisides viandes, platerets aromatizats amb alfàbrega, herbasana, comí, coriandre, gingebre i assaonats amb oli de sèsam i pistatxos o ametlles.
Conversem relaxats i intercanviem impressions sobre el concert que acaba d’esdevenir en el cor d’aquesta Còrdova sultana. Per la finestra la mire i em mira, què alta està aquesta nit la lluna!, no arribaríem a d’ella ni amb l’escala més llarga. Envoltada d’espurnetes que li canten i ella balla. Em vénen a la ment els versos d’un cordovès, que va reflexionar fa mil anys, sobre la veritable essència de l’amor intentant descobrir el que té de comú i immutable a través dels segles i ho va immortalitzar en ‘El collar de la Coloma’.
¿No ves la candela? Recién encendida,
cuando empieza a lucir, la apaga un soplo.
Pero, cuando prenden en ella llama y fuego,
tu mismo soplo la aviva y la propaga.
Ibn Hazm
