Afortunats som perquè amics tenim. Aquí us deixe la crònica del nostre concert en el veterà espai de el ‘Centre Artesà Tradicionàrius’, el febrer passat, que comparteixen des de Barcelona Margarita Alonso i Gerard Borràs.
Després d’haver escoltat el nou disc de Mara Aranda i Solatge, Lo Testament, continuació del magnífic treball que van començar amb Dèria, estàvem expectants per sentir aquestes composicions en directe, això ho vam poder fer el 14 de febrer al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona. Com en altres ocasions no vam quedar defraudats, tot el contrari, ens va entusiasmar aquest concert. Valorem moltíssim el treball d’investigació i d’adaptació de cançons tradicionals, gairebé oblidades i que de vegades una simple estrofa dóna peu a una nova composició amb les lletres renovades de Mara i les adaptacions musicals d’Eduard Navarro, amb la varietat d’instruments antics recuperats que ens presenta Solatge, tot el treball que hi ha darrera és impressionant, el dels luthiers també. “Saba nova”, com va definir molt encertadament Mara Aranda. Vam tenir l’oportunitat d’escoltar tant cançons de Dèria com de Lo testament, que totes tenen el valor afegit d’apropar-nos a les músiques tradicionals antigues més pròximes.
La introducció del concert va ser perfecta amb Lo Testament, que a Catalunya seria El testament d’Amèlia, però del que hi ha moltes versions segons el lloc on es canta. Totes les cançons ens van agradar moltíssim però destacaríem algunes especialment, com Jotes noves amb l’Eduard Navarro tocant la cornamusa (sac de gemecs), que li dóna un aire especial. Mareta, aquesta cançó de bressol tan antiga, tendre i encisadora que ens va portar a temps d’infantesa i que va agradar molt a tothom, Tinc una barraca amb un ritme marcat, ens va agradar també perquè ens apropa al País Valencià.
Els contrabandistes, molt animada i coneguda per nosaltres. El fandango de la Serena, fantàstic… i així podríem seguir una a una. La interpretació de Mara Aranda és molt personal, tant per la veu com pels moviments de dansa amb els que acostuma a acompanyar les seves interpretacions, que enriqueixen les músiques i acompanyen les lletres de les cançons, això també ens atrapa. La papallona va ser l’última cançó abans del bis que va ser de nou Lo testament que ens van deixar entusiasmats. No podem obviar la riquesa dels instruments que aporta Solatge, és una oportunitat i un luxe poder sentir-los en directe i apreciar l’esforç que ha representat la seva recuperació.
Tots els músics magnífics, l’Eduard Navarro, l’Abel García, en Jota Martínez, en Josep Maria Ribelles i a més en aquesta ocasió l’oportunitat de sentir a Pere Olivé a les percussions.
Podem resumir el que ens va produir aquest concert en emoció, màgia i bona música.
